Presentació del llibre ‘La lucidez del alba’ desvelada de Santiago Montobbio i del CD de poemes de Santiago Montobbio amb música d’Ofilio Picón, ‘La libertad y el mar son música’


Fuente: SGAE


La Fundació SGAE i la col·lecció de poesia El Bardo, amb la col·laboració de Barnasants Cançó d’Autor, us conviden a la presentació del nou llibre de Santiago Montobbio La lucidez del alba desvelada i del CD La libertad y el mar son una música, poemes de Santiago Montobbio amb música d’Ofilio Picón.

Dilluns, 6 de març de 2017, a les 19.00 hores
Sala Mompou – Seu de la SGAE a Catalunya
Passeig de Colom, núm. 6, Barcelona
Entrada lliure

Paraules de benvinguda a càrrec de Ramon Muntaner, director de la SGAE a Catalunya.

Presentació a càrrec de Santiago Montobbio, poeta; José Corredor-Matheos, poeta i crític d’art; Rafael Lozano, periodista; Francisco Javier Sancho Mas, escriptor i periodista, i Ofilio Picón, cantautor nicaragüenc.

El poeta barceloní ja havia publicat una tetralogia en aquesta col·lecció —La poesía es un fondo de agua marina, Los soles por las noches esparcidos, Hasta el final camina el canto i Sobre el cielo imposible—, i aquest nou llibre reuneix poemes escrits amb anterioritat i que són una continuación de la tetralogia.

Clourà l’acte Ofilio Picón amb una il·lustració musical de cinc temes del CD La libertad y el mar son una música:

- El anarquista de las bengalas
- Hospital de inocentes
- Todo
- En este puerto
- El poema es todo

Santiago Montobbio. Barcelona, 1966.

Llicenciat en Dret i en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i professor de la UNED. Va publicar per primera vegada com a poeta en la Revista de Occidente el 1988. El seu primer llibre, Hospital de inocentes (1989), va merèixer el reconeixement espontani d'il·lustres autors (Onetti, Sábato, Vilariño, Delibes, Cela, Martín Gaite, Valente, entre d’altres), els quals van destacar la bellesa, la força i la profunditat d'aquesta poesia.

Ha publicat altres llibres de poemes i la seva poesia ha estat traduïda a un bon nombre d'idiomes. S'han publicat llibres amb antologies de la seva obra poètica a França, a Brasil i als Països Baixos.

En els últims anys ha publicat una tetralogia en la històrica col·lecció El Bardo,  La poesía es un fondo de agua marina (2011), Los soles por las noches esparcidos (2013), Hasta el final camina el canto (2015) i Sobre el cielo imposible (2016), a la qual se suma ara el seu nou llibre La lucidez del alba desvelada (2017), que reuneix poemes escrits amb posterioritat a aquells dels llibres precedents i constitueix una continuació d'aquesta.

Ofilio Picón. Nagarote, (Nicaragua), 1957.

Es va graduar com a metge cirurgià a la Universidad Autónoma de Puebla l'any 1984. Mai va exercir aquesta carrera perquè va decidir dedicar-se professionalment a la música. Va residir a Mèxic del 78 al 84 i a Espanya del 88 al 90.

Va formar part del grup musical Los de Palacagüina per un període de 15 anys (1988-2003),  i va participar en nombroses gires per Europa, Japó, EUA i Centreamèrica. Va realitzar gires per Europa amb Norma Elena Gadea i Camerata Bach. Ha realitzat arranjaments i col·laboracions per a importants artistes nacionals com don Camilo Zapara i Pablo Martínez Téllez. En l'actualitat, actua freqüentment amb grups com Los clarineros del solar i Camerata Bach, o en solitari acompanyat de guitarra.

En solitari ha publicat 5 obres discogràfiques: Ventana (1997),  Transiciones (2001), Darío en la memoria del milenio (2006), Mujeres con guitarra (2009) i La libertad y el mar son una música (2016).






Santiago Montobbio

Santiago Montobbio
Foto: Anna Xalabarder

Volvió a escribir

después de 20 años de silencio. Entonces Ernesto Sábato, Miguel Delibes, Juan Carlos Onetti y Camilo José Cela describieron su poesía como honda, misteriosa, envidiable.
Es Santiago Montobbio (Barcelona, 1966) de esa estirpe de poetas que cosechan el misterio en la cotidianeidad, que se transportan con ligereza a ese otro lado donde está la sombra alumbrada y vuelve sembrado de palabras tan sencillas como poderosas, tan sobrenaturales como humanas.
(María García Esperón)